“L’any 197 a.C. es revoltaren els turdetans del nord d’Hispània i a
conseqüència de la revolta morí Caius Semproni Tudità. Per a reprimir la
insurrecció fou enviat Marc Porci Cató. La campanya militar es va desenvolupar
al nord de la península, en el territori dels bergistans, amb capitalitat a la
població de Berga”. Així ens explica Polibi, en els fragments que ens han
arribat del seu llibre XIX, l’inici del qual seria una de les més importants
campanyes de l’exèrcit de Roma.
L’expedició es composava de 25.000 homes amb 5.000 genets i els va traslladar de
les terres d’Itàlia, mitjançant gran quantitat de vaixells, fins a Empúries, on
van desembarcar “M.Porcius Consul, postquam abrogata est oppia lex, extemplo
viginti quinque navibus longis”. El cònsol Marc Porcius, com l’anomena
l’historiador Titus Livi, era un home d’unes especials qualitats i caràcter.
“Marcus Portius Cato”, Marc Porci Cató nasqué al municipi de Túsculum, l’any 234
a.de C. fill d’una família d’origen molt humil i havent quedat orfe de molt jove
es dedicà per sobreviure al conreu, que ell mateix portava a terme, d’unes
terres obtingudes per herència del seu pare. D’aquí li vingué la gran afecció
per l’agricultura, que no va deixar mai.
A partir dels disset anys, en què es va incorporar a la milícia sota el
comandament de Fabi Màxim, la seva escalada fou impressionant, culminant amb la
seva brillant actuació en la batalla de Sena, on morí Asdrúbal, fet que va
propiciar una important treva dins de la segona guerra púnica. Diuen que, des
d’aleshores, Cató va ser tribú militar.
Cató sempre aprofitava els moments de pau per a retornar a casa seva on es
dedicava al conreu de les seves terres, colze a colze amb els seus esclaus.
Així amb la fama guanyada a la guerra, amb la seva qualitat espartana i amb la
seva oratòria que li van fer conquerir nombrosos amics, es traslladà a Roma, on,
als trenta anys, fou elegit qüestor i assignat al cònsol Corneli Escicpió a qui
va acompanyar en les campanyes militars de Sicília i Àfrica.
El seu caràcter tenaç, recte i auster, el va ajudar a triomfar en la seva
carrera diplomàtica i militar. Als trenta-cinc anys fou elegit magistrat regidor
de la classe baixa del poble romà. Als trenta-sis anys el van destinar coma
pretor de l’illa de Sardenya. El seu ben guanyat prestigi li va valer per ser
elegit cònsol als trenta-nou.
Als quaranta-un anys, havent-li destinat el govern de la península Ibèrica, li
va tocar organitzar l’expedició més gran feta mai sobre Catalunya (Titus Livi
XXXIII i XXXIV i Cató “oratio dierum dictarum de consulatu suo”). El motiu,
l’exposat amb paraules de Polibi al principi d’aquest capítol.
L’organització de tan gran moviment de tropes es deuria iniciar a les terres de
la Campània italiana, lloc d’on sortirien la major part dels recursos humans
(aquesta hipòtesi queda àmpliament justificada en un altre capítol d’aquesta
narració).
Marc Porci necessitava gran quantitat de vaixells pel transport i, com si no,
deuria recórrer als famosos penteconters grecs, aliats aleshores, amb
matriculació a la ciutat de Vèlia, al final de la vall de la Lucània.
Existeix un precedent d’aquest fet que es va donar anteriorment a la campanya
militar de Sicília. Així l’explica Polibi ( I.20.14) “ans manllevaren
quinquerems i trirems als Tarentins i locris i també als eleates (habitants de
Vèlia) i napolitans i amb elles traslladaren agosarament llurs homes”.
Normalment quan s’inicia una expedició d’aquestes característiques, el gros de
l’exèrcit es formava en el lloc de partença, en aquest cas Vèlia i Nàpols com a
punts principals. Les naus amb la seva càrrega humana i material vorejaven la
costa, cap al nord, amb l’escala obligada dels ports d’Antium i Ostia, on es
completava els comandaments de la tropa i l’equipament logístic. L’altre port de
reclutament i aprovisionament obligat haguera de ser Massília. Des de Massília
les naus amb llur nova càrrega d’equins, aprofitaren el vent gregal per arribar
a Empúries, punt de desembarcament.
La contribució grega a aquesta expedició queda palesa per l’ús de llurs naus,
tant apreciades pels romans per llur rapidesa. No podem dubtar que el suport
humà fou també important, si més no per la participació de la marineria grega.
L’alt nivell cultural dels eleates i foceus-massaliotes, en general, era tingut
en molta estima pels romans. Així, no podem descartar la hipòtesi que el cònsol
Marc Porci disposés de personal grec qualificat dins d’aquesta gran expedició.
La presència de metges, enginyers militars, geògrafs o consellers foceus es dóna
com un fet normal, dins d’un ampli ventall de personal auxiliar, sense descartar
qualque cohort de combatents, fet usual en la composició de les legions romanes.
Les legions sempre disposaven d’unitats de xoc de procedència no romana.
Acampades a les platges de Pals entre Empúries i Rodes, una de les dues legions,
com a mínim, va disposar el cònsol Marc Porci per a sotmetre a la ciutat de
Berga, principal focus de la rebel•lió que es va estendre ràpidament a altres
ciutats importants de l’Hispània Citerior, nom com era coneguda Catalunya, en
aquell temps. “Consul interim, rebellione Bergistanorum ictus, ceteras quoque
civitates ratus per occasionem idem facturas, arma omnibus cis Iberum Hispanis
ademit”. Aquests pobles queden descrits en el següent paràgraf: “Ea tam exigua
manu oppida aliquot cepit : defecere ad eum Sedetani, Ausetani, Suessetani,
Lacetanos, deviam et silvestrem gentem”.
Diuen les cròniques que la conquesta de Berga fou molt dificultosa. El setge de
la ciutat va ser prolongat en el temps.
El moviment de les tropes cap a Berga es deuria fer per l’eix natural de
penetració. Distància més curta entre Empúries i Berga. Aquest eix correspon al
camí que duia a les ciutats d’Olot i Ripoll, passant pel llac de Banyoles.
No es descarta, per aquest motiu, que el cònsol Marc Porci disposés de
campaments de gran importància logística en la seva rereguarda, prop de l’eix
natural de penetració. L’intendència i l’hospitalària són dos factors importants
a tenir en compte en tan gran desplegament de forces. Donada la distància en què
es trobaven d’Empúries, aquests campaments eren peça obligada i necessària per a
portar a bon terme tota l'operació militar…
L’enginy de Cató i la força de les seves legions van acabar amb la revolta
d’aquesta zona Citerior. Triomfant, Cató va poder ajudar al pretor Manlius de
l’Hispània ulterior que també tenia dificultats amb els indigets, però una nova
revolta dels pobles de l’Ebre va cridar l’atenció del cònsol. La seva
intervenció va ser ràpida i efectiva. Segons ens explica Polibi, en el seu
llibre XIX, un cop vençuts, Cató va ordenar que fossin enderrocats els murs de
les ciutats allèn el riu Ebre. “N’hi havia moltes, i en elles vivia una gran
quantitat d’homes bel•licosos”. L’ordre es va complir i executar només en un
dia.
Aquesta destrucció i altres, dutes a terme sistemàticament pels romans, va fer
impossible la posterior identificació de restes arquitectòniques gregues, enmig
dels pobles ibers que van rebre la influència de la cultura grega.
Finalitzada la segona guerra púnica, l’any 201 a.de C. i després del procés de
pacificació dels pobles autòctons, va començar la veritable colonització de
Catalunya sota la pax romana.
Els estudiosos del tema són d’acord que l’inici de l’organització territorial en
vil•les dataria de finals del segle II a. de C. i inicis del segle I a. de C.
Malgrat aquestes dates prefixades, hom pot pensar que la relació entre
l’acabament de la guerra i l’establiment de ciutadans romans, llicenciats de
l’exèrcit que reberen uns lots de terra, es deuria produir a principis del segle
I a. de C. Aquests veterans de l’exèrcit foren els protagonistes de la veritable
colonització agrícola de Catalunya.
La centuriació de les terres, amb la mesura agrària romana equivalent a 200
jovades (50 hectàrees) fou estesa a tot arreu. Un esdeveniment semblant es
produí a l’Àfrica Proconsular en aqueixa, mateixa època. Als llicenciats de la
milícia se'ls hi van adjudicar lots de terra de 100 jugeres (25 hectàrees,
aproximadament a cadascun).
Darrera d’aquesta colonització agrícola s’intueix la mà d’un promotor conegut
per tots nosaltres: el pagès, d’ulls blaus i pèl roig, que fou en Marc Porci
Cató. El seu tractat “Liber de Agri Cultura”, culminà l’ajut als colonitzadors.
Un autèntic tractat d’economia rural.
El cos d’exèrcit romà, sota el comandament de Marc Porci Cató avançava
lentament sota la boira baixa que omplia la vall de les Lloses. Acamparen
passada la roca de Baborers. Deixant el camí al fons de la vall que travessaven
per anar cap a Berga, un grup d’exploradors pujà muntanya amunt. Si creuaven la
serralada situada al sud de la vall, podrien trobar una drecera i baixar vers
una nova vall, lloc on es troba avui la ciutat d’Alpens. En arribar a un punt de
la carena on hi ha un coll, la boira es dissipà. Al fons, a la dreta, cap al
nord, observaren un promontori rocós que sobresortia del mar de boira.
Eren a uns mil metres d’altitud, el terreny vers el promontori que sobresortia,
era planer. El grup d’exploradors, en el qual probablement hi havia algun eleata,
arribà prop de la base del promontori. Hagueren de pujar un fort pendent fins a
la base d’una petita esplanada encerclada al nord per una paret rocosa,
continuació del destacat promontori. L'esmentada esplanada, avui en dia, es
troba omplerta de terra i runes procedents de les antigues construccions que
existiren en aquell lloc, sostingudes per un mur de contenció de pedra. La seva
part superior fou habilitada com l'era de la masia construïda molts anys
després.
Aquell lloc era ideal per l’establiment d’una rura o vil•la romana, car es
trobava protegida del vent de tramuntana per la part més alta de la serralada i
tenia un parell de deus d’aigua amb un bon cabal, sobretot la situada a la part
inferior del terreny. El nom del lloc fou conegut molts anys després com Sant
Martí de Vinyoles. El nom de “vinyoles” indica que havien hagut vinyes en aquell
indret. Els romans dugueren els ceps de la península italiana i tenien el costum
de plantar-los a gran altitud. Marc Porci Cató en el seu llibre “De Agri
Cultura” XI, indica com cal governar una vinya :”Quo modo uineae iug. c
instituere oporteat. Uilicum, uilicam, operarios x, bubulcum I, asinarium I,
salictarium I, subulcum I, summa homines xvi …” El nom de “vinyoles” i la seva
situació privilegiada, facilità l’evidència de l’establiment d’una vil•la romana
en aquest lloc.
Continuem el llegendari relat després d’aquestes puntualitzacions.
Examinat el lloc pel cònsol Cató, decidí establir, doncs, una rura o vil•la
romana, futur centre de proveïment de les tropes. La configuració del terreny
amb el gran promontori i la possible obertura natural situada a la base de la
paret rocosa, fet que analitzarem més endavant, dugué als grecs eleates a
comparar el lloc amb la seva ciutat d’origen a la Magna Grècia, Vèlia. El lloc
era petit en comparació amb la monumentalitat de Vèlia, però la semblança de la
formació rocosa, junt amb el record que duien de la ciutat, origen de
l’expedició a Catalunya, féu que aquells grecs bategessin l’indret amb el nom de
Porta Vèlia. Es tracta d’un portal en forma de túnel a la paret rocosa, situat
al punt més alt de la ciutat de Vèlia, túnel que la divideix en dos tal com hem
explicat en el capítol “Vèlia, ciutat de la Magna Grècia”.
De la vil•la romana o acròpolis situada a la part més alta del promontori de Can
Portavella, no en queda res. Sobre les runes de l’establiment romà fou aixecada,
al segle XII, la torre quadrada de defensa que hem descrit en el capítol
“L’antiga casa senyorial de Portavella”.
El primer que ens pot sobtar és la comparació que fem entre el lloc de Can
Portavella i la ciutat de Vèlia. Vèlia era port de mar i Can Portavella es troba
a l’interior, a més de 1000 metres d’altitud. La imatge de Vèlia amb el seu
promontori, on es troba l’acròpolis que penetra mar endins, és comparable a la
visió del promontori de Can Portavella penetrant dins del mar de boira, quan en
uns màgics dies de l’any, s’estén als peus del roquerar on es troba la torre de
defensa de Can Portavella. La boira marca la forma d’una badia tot seguint la
curvatura que presenta el camí d’arribada a la casa, com la badia on es trobava
el port de Vèlia. Del llegat que ens feren els grecs donant nom de lloc a molts
indrets de la geografia de Catalunya, podem copsar com molts d’aquests noms eren
posats atenent a una especial característica de l’indret en un moment
determinat, aspecte que cridà l’atenció dels exploradors a mesura que anaven
descobrint i colonitzant el nou territori.
En segon lloc hem d’explicar la relació entre els topònims Porta Vèlia i
Portavella. Sabem que el so de la lletra elle: “ll”, no era conegut en llatí ja
que el so de les dos eles juntes eren com el de les eles geminades. Per tant el
so més semblant era el que sorgí de la unió de les lletres ele i “li”. Passaren
els segles i el llatí es transformà en les diverses llengües romàniques actuals.
Per exemple: filia es transformà al català com filla, Cornelia en Cornellà (nom
de la ciutat del Baix Llobregat), Massilia al francès Marseille (Marsella), etc.
Així Vèlia es transformà en vella. Un avantpassat dels Portavella redactà el seu
testament el 1601. En aquest document veiem com escriu del seu nom: Joan
Portavelia, i Joan Portavellia. El nom de la casa pairal figura com Porta Velia.
Va escriure Porta Velia per una casualitat o els esperits del domus el van
influenciar perquè deixés constància del nom original ?
Al mur de contenció del camí que duu a la torre de defensa de Can Portavella,
podem veure a la seva part central, un arc de descàrrega. O sigui que quan es va
construir el mur de pedra es va creure necessari reforçar-lo amb un arc de
descàrrega. Normalment aquest reforç s’acostuma a fer quan la part fonda de la
fonamentació del mur presenta una discontinuïtat en les roques de l’assentament
del mur. Pot ser que el terreny presentés una balma o fissura, sinó no hauria
estat necessari complicar la construcció del mur amb un arc. Al segle XIX fou
afegida una nau auxiliar adossada a aquest mur. Dins d’aquesta nau es pot
comprovar l'existència d’aquest arc de descàrrega. Tot això ho expliquem, perquè
la porta grega de Vèlia té, a la seva part superior, un arc de descàrrega. Per
l’altre costat de l’accés de Can Portavella, a dos o tres metres més enllà
d’aquest arc, a la part avui colgada de runes on hi ha l’era, la llegenda ens
diu que podria haver, doncs, un forat o balma, aquest fet com hem explicat al
principi d’aquest capítol féu que els exploradors eleates-romans bategessin el
lloc amb el nom de Porta Velia.
A Can Portavella no s’han fet excavacions. Poder s’haurien de fer en la zona de
l’era, punt on es poden trobar restes de les construccions anteriors al segle X.
Els encarregats de la casa de colònies, establerts en aquest lloc a finals dels
anys 80 del segle XX, dugueren a terme una minuciosa restauració del conjunt
d’edificis. En la visita que realitzàrem, a principis dels anys 90, ens
ensenyaren el que havien trobat: diverses monedes de diferents èpoques i una
punta de llança. La secció de la punta de llança era en forma de creu, que
recordava el tipus de punta de llança grega.
En el capítol “La inscripció” s’ha analitzat el significat del que es troba
gravat a la llinda d’una porta que dóna accés a un lloc d’àmplia visió
panoràmica. La inscripció té un sentit, en grec: allà on es pot anar,
accessible, allò que és accessible. De tot el que es veu des d’aquell lloc,
podem veure el Lluçanès, de la mateixa manera que des de Vèlia es veu la Lucània.
L’anàlisi etimològica de Lluçanès ens duu a Lucània. Respecte d’aquesta
etimologia hem escrit el següent: Si bé s’ha dit que el Lluçanès rebé el nom del
castell de Lluçà, també por ser ben a l’inrevés. En el document més antic de
l’any 905, trobem l’expressió “castrum Lucano”, per tant partím d’aquesta
paraula escrita com Lucano per fer les següents consideracions: el mot
“Lluca—mira” es refereix a una lucarne, finestrella de les golfes , que
antigament havia estat lucanne, correspon a l’aranès i occità: lucana, lucano,
que en català és lluçana. La transformació de la lletra L amb LL, és, doncs,
molt comuna en català. un dels noms que perviu més al llarg dels temps és el nom
dels llocs. Quan el domini de Roma, posterior al domini cultural dels grecs,
s’estengué per tot el país català, una de les importacions que van fer fou
l’elaboració de llonganissa, indústria actualment famosa a la comarca d’Osona.
Analitzant aquesta paraula veiem que ve del llatí vulgar lucanicia, derivat del
lucanica, botifarra o llonganissa, que prengué aquest nom pel seu lloc de
procedència: la vall de la Lucània, situat a la Magna Grècia. Per tant hem de
creure que el veritable origen del topònim del Lluçanès podria molt bé ser el de
la vall de la Lucània.
Curiosament, si el Lluçanès té el lloc de Lluçà, la Lucània té també el seu Luca.
Malgrat les devastacions, musulmanes o cristianes, o en la indefensió en què es
trobaven els habitants autòctons, sempre hi ha hagut una població residual
aferrada a la terra que ha continuat conservant i transmetent els noms de lloc i
els costums dels seus avantpassats.
A la introducció del present relat feiem esment que la tradició oral més antiga
és la que convergeix procedent de diferents branques familiars, separades en més
de tres-cents anys. Aquesta tradició oral es refereix als orígens de la família.
Les veus ens diuen que els Portavella vingueren d’Itàlia.
L’introducció acaba amb la següent pregunta: Quan vingueren d’Itàlia, si
tenim en compte que el mas Portavella ja era esmentejat en un document del segle
XII ? La resposta a aquesta pregunta queda resolta amb la llegenda de Portavella
que us hem ofert en la recopilació dels fets que hem descrit en els capítols
d’aquest relat.